dissabte, 8 de desembre del 2007

Somnis nadalencs

Ja arriva l'època "màgica" de la qual m'agradaria fugir, desapareixer, o senzillament viure com si tot això no estés passant. Aquest consumisme, comprar, menjar, menjar i comprar, reunir la familia com si no es pugués reunir la resta de l'any, menjar una bona sopa grossa i uns canelons, com si això només es pugués fer per nadal... En fi de tot es parla, i a mi, la veritat em posa trista.

Somnio en un nadal diferent, o bé en l'autentic nadal. Tanco els ulls i de sobte em trobo en un lloc desconegut, amb una roba diferent. Deu meu! on soc? Fa un fred que pela. No trobo cap llum per encendre i finalment trec el cap per la finestra i veig la lluna. Quin descans!!!

Es una nit clara. Surto de casa i començo a caminar i caminar. A veure si trobo a algu que em pugui dir on soc, o com tornar a..... on? En realitat no conec ni el paissatge, potser estic en un pais diferent.

Una mena de por comença a envaïrme. De sobte sento uns cops estranys que no puc identificar. Paro l'orella i dins el silenci mental sento soroll d'aigua. Segurament d'un riu. Corro cap al sorroll i veig un noi bestit amb robes estranyes tocant una mena d'instrument que no havia vist a la vida. M'apropo.... "hola...." dic timidament, i se'm queda mirant amb cara estranya.....els seus ulls es claven sobre els meus i comença a emetre uns sons que no podia entendre... Li dic hola en francès, anglès, italià i fins i tot en alemany i en rus, però el noi sembla sense entendre res. Finalment alço la mà en senyal de salutació, i ell me la torna.

Ostras, com m'hi entendré amb aquesta gent!!! com els explicaré que estic perduda i que no se com tornar a casa! Això ja no em comença a agradar gens... De sobte arriva un senyor de més edat i se'm queda mirant de dalt a abaix, i comença a parlar i a parlar.... Quina nit més llarga m'espera!!!

El noi jove li diu alguna cosa, i tots dos em fan senyals per seguir-los. Jo vaig cap allà i entro a casa seva, que es trobava a l'altra banda del riu, creuant un pont. Alla em veig una senyora recollint la roba neta que estava estesa. Em mira de dalt a baix. Intueixo que van de viatge perque tenen uns fardos de roba preparats a l'entrada. La senyora em convida a mirar per la finestra, i de sobte veig un resplandor molt fort que no és la lluna... Es com una estrella molt i molt brillant. Em senyala amb el dit com dient que van cap allà, i em convida amb senyals a anar amb ells.

Jo dic que si de seguida, amb l'esperança de trobar a algu que em pugui dir on soc. Agafen els fardos i un parell de rucs i comencem el cami. Endevino que van en direcció a l'estrella brillant. Començo a sentir un calfred envait per una estranya sensació de joia, i tot i que la meva situació comença a ser un xic desesperada.

De cop veiem un altre grupet que també va amb direcció a l'estel. Ens diuen alguna cosa i ens unim a ells. Sembla ser que tothom va al mateix lloc. Algu parla català, castellà anglès, francès o italià? Res ni un mot. Tothom em mira amb cara estranya, com demanant-se d'on havia sortit.

Finalment vaig decidir rendirme a la situació. Fos el que fos, no tenia un altre remei que seguir caminant i veure on anavem.... Cada cop trovabem més gent... La curiositat em matava. De sobte ens vam parar, al meu entendre per descansar, ja que portavem 3 hores caminant. Vaig començar a caminar una mica perls voltants i vaig recular de sobte. Allà hi havia un home cagant. Espero que no m'hagi vist....

La gent estava contenta i emocionada, somreia. De cop i volta de la llum al cel va aparéixer no se com una mena d'ésser diví, amb una túnica blanca. No podria dir si era noi o noia, però va començar a parlar als pastors amb una gran solemnitat, com si un gran aconteixement estés passant. La imatge d'aquell ser em tenia imbriagada, tot i que no entenia ni una sola paraula, no podia deixar de mirar-lo i escoltar-lo.

De sobte es girà cap a mi. Em mirà amb un amor infinit i em digué: "gloria a Déu a les altures". Deu meu, aquest ser estraordinari parla català!!! jo li volia preguntar moltes coses, pero no em va deixar parlar: "Avui és nat el messies, el fill de deu, porteu-li els presents que els vostres cors humils us permetin, i adoreu-lo que és el vostre Deu. Expandiu la bona nova allà on aneu... Que deu un beneeixi ara i sempre"

Tothom em mirava estupefacte, i es demanava com és que aquell ser divi s'havia expresant amb el meu idioma. Jo ja em podia fer una idea d'on estava, i tant!!! amb una alegria i gran entusiasme vaig fer senyal a tots de seguir el camí. La gent estava feliç i contenta!!!

Vam caminar al menys dues hores més. Cada cop s'afegia més i més gent. Amb ases, carros, ovelles, de tot. La llum cada cop estava més a prop.

De sobte ho vaig veure. Les llàgrimes em queien. Res a veure amb la imatge dels pessebre que tant acostumada estava a veure. Allà en un racó brut i fosc, i amb una pudor que no es podia aguantar, geia una noia molt jove que havia acabat de parir, amb un nadó als braços i un senyor més gran alimentant una petita foguera amb llenya que anava trobant pels voltants. El nadó no parava de plorar, i a la mare se la veia bastant debilitada.

Però allà estava, davant del naixement de Jesus. Un pastor que portava una manta va correr a abrigar a Maria i al nen que malgrat el foc no paraven de tremolar. La mare va agafar el nen i el va posar al seu pit per alimentar-lo. Tot era tan real.... com la vida mateixa!!! La mare va somriure, ja es sentia una mica més tranquila davant de tanta gent al seu voltant.

Els pastors van començar a entregar els seus presents. Un saquet d'arroç, una mena de fruites, una manta..... Jo no portava res!!!! vaig sortir corrents i vaig trobar unes vinyes i vaig agafar unes branques i les vaig oferir. La mare de Deu em va somriure delicadament.
Allà ens vam estar unes quantes hores fins que es va fer de dia, ajudant en el que podiem i protegint aquell pessebre de tot el que pogues venir o passar. Jo més o menys em feia entendre, i la gent ja s'havia acostumat a mi. Quan el vespre despuntava, venien una colla de nens corrents i emocionats, i encara que no entenia cap paraula vaig adivinar que algu important venia. A allà els vaig veure arrivar. Els tres reis, sens dubte, encara que l'aspecte i la roba no tenia res a veure amb el que veia a les cabalgates. Tal i com ja esperava li van portar el presents al nadó.

Jo no em podia creuere tot el que estava passant. Tant de temps renegant perque s'havia perdut el sentit del nadal per culpa del consumisme, i allà, em trobava visquent el nadal, i trobant el sentit autentic. La mare i el nen s'anaven recuperant. Entre unes quantes dones van netejar el pessebre i el van posar en condicions. Que bonic!!!
Els reis van marxar, i vaig veure que els pares i el nen també recollien per marxar amb un aire de preocupació. Ja sabia el que estaba passant, però no ho podia explicar a ningu, ni ningú m'ho podia explicar a mi.

De sobte em desperto al meu llit, a casa meva.... Em quedo pensativa... Semblava tot tant real. M'aixeco i vaig a veure el pessebre que tinc al menjador de casa meva i somric.

He dicidit que a partir d'ara, encara que sigui contra corrent, viuré el nadal de debó, amb conciència, i celebrar el naixement més importat de tota la història dels nostres temps, d'aquell humil nadó nascut entre bruticia i misèria, que un bon dia entregaria la seva vida per salvar el mon.

BON NADAL!!!!