El viento en la isla

Com que de tant en tant una té dret a posar-se romàntica, furgant per youtube, he trobat aquest extraordinari poema de Pablo Neruda. La veritat es que és extraordinaria la delicadesa de les paraules i quan fons t'arriva. Espero que el gaudiu com jo... i deixeu volar la imaginació!!!

Experiències recents

M'he adonat que en certes èpoques de la meva vida, hi ha uns certs fets o sensacions que s'han repetit en curts períodes de temps i que et donen molt a pensar.

Aquest estiu, estava a la ciutat de Vic, i vaig anar a un cibercafe per consultar internet. Era dissabte. Al dia següent teniem planejat anar a passar el dia a Sitges amb unes amigues. Quan anem per agafar el cotxe me n'adono que m'havia descuidat el meu moneder al cibercafe. Vaig córrer cap allà però com que era una mena de cerveceria, segurament no obririen fins ben entrada la tarda. Donat que no podiem fer res vam decidir anar igualment a Sitges, i vam deixar una persona encarregada que anés al ciber a la tarda per demanar per la meva cartera. Cap a les 7 de la tarda, em truca aquesta persona per telèfon per dirme que li havien dit que la meva cartera no havia aparegut.

Em va entrar una sensació d'impotència i ràbia molt forta. Ràbia per ser tant despistada, i per pensar que una persona havia agafat la meva cartera quan jo mai faria una cosa aixi. Ja ho donava tot per perdut, encara que de fet a la cartera no hi havia res que no es pogués recuperar. Tornant amb cotxe cap a Vic, sona el meu telefon i era des del bar. La meva cartera si que havia aparegut. Estava intacta, amb calers i tot. No puc descriure la sensació de felicitat i eufòria que em va venir en aquell moment. Tot i ser una cosa material, el fet de donar-ho per perdut i despres recuperar-ho em va pujar l'adrenalina d'una manera increible. Vaig donar gràcies al cel i em vaig sentir afortunada.

I remontantme a 13 dies enrera, a la classe de swing em vaig torçar el peu. Com que em feia molt mal vaig anar a urgències i em van dir que m'havia trencat un metatarsià i em van enguixar. Em van dir que en tenia per un mes. En el primer moment em va caure mig mon a sobre, però després vaig acceptar la situació amb ressignació. Amb 6 dies em van haver de canviar dues vegades de guix, una perque es va trencar, i l'altra perque me'l van posar malament. Em sentia esgotada ja que anava a treballar igualment. Se'm feia costa amunt suportar 1 mes aquella situació. Al cab de 10 dies de trencar-me el peu vaig anar a fer una visita al traumatòleg. Jo tenia l'esperança que m'escurcés una setmana o que em posés una pròtesis més còmoda. Quina sorpresa la meva, quan despres de treier-me el guix i tocar-me el peu, em va dir que me'n podia anar tranquilament, que no tenia cap os trencat. Em va venir una sensació d'euforia i felicitat indescriptibles.

Vaig notar, que aquella sensació m'era molt familiar. Molt semblant al moment en que vaig recuperar la meva cartera. Encara que els dos fets no es puguin comparar, la sensació va ser molt semblant. El fet de recuperar una part teva que ja donaves per perduda. Aquell pas repentí d'una sensació negativa a una extremadament positiva en dècimes de segon.

Ara miro el meu peu sense guix, i la meva cartera, i tot plegat no té tanta importància, ja que la cartera es quelcom material, i lo del peu una mera qüestió de temps, i no puc deixar de pensar la sort que tinc de tenir-me a mi mateixa, i no perdre la fe de que les coses tornen al seu lloc quan menys t'ho esperes. Quina gran lliçó!!!

Conferència d'Eckhart Tolle a Barcelona

Erem 1400 persones esperant al gran moment d'entrar per primer cop en contacte amb un home que està considerat com un dels grans mestres espirituals vius en aquest moment i que ha llençat un missatge contundent al món a través del seu llibre "El poder del ARA", que ha venut 6 milions de còpies i ha estat traduit a 32 idiomes, i que fa poc ha publicat un altre llibre, encara més profund si es possible titulat "un nou món, ARA".

I allà entrava un homenet amb aspecte fràgil, amb una caminar campexano, lleugerament inclinat, i amb les mans a la butxaca, davant d'un silenci que ell havia demanat abans d'entrar. Un silenci absolut de 1400 persones. Cap aplaudiment. S'asseu i observa, amb un mig somriuere, i ens explica la història del seu pare, que havia viscut a espanya, amb una sutil dosis d'humor.

Parlava amb gran contundència amb un fil de veu, amb un espanyol amb accent alemany que ens va sorprendre a tots.

Ens va avisar que allò no seria una conferència, sinó que volia profunditzar en algo que ja estava dins de la majoria de nosaltres. El procés de "despertar-se" a la transformació de la conciència humana.

Lo essencial de la reunió no són les paraules, diu, sinó el que succeeix dins de cada persona. Les paraules i els conceptes, serveixen fins a cert punt, però arriva un moment en que ja no ens són útils.

Ens pregunta si cadascun de nosaltres està "aquí", completament present en aquest moment, amb la totalitat del ser. La resta de la gent no ho se, el que si puc assegurar és que ell si ho estava. Aquell homenet emanava presència i conciència en tot moment.

Sentir el ser, és sentir que hi ha vida en l'interior del cos. Només es pot sentir això quan s'està completament present en l'ara. És molt fàcil perder-se en un pensament. El que és molt difícil es deixar completament de pensar. Estem com posseïts per una entitat que és la ment analítica que no deixa de produïr un pensament rera l'altre. La identificació amb els pensaments forma part de la antiga conciència que de fet es la "bogeria" que ha dominat el mon durant mils d'anys. Aquesta identificació fa que haguem perdut la connexió amb el nostre ésser profund. Tots els pensaments estàn condicionats en el passat i quan t'identifiques totalment en els teus pensaments, acaves creient que són la absoluta veritat, i acaves acceptant que ets el que diuen els teus pensaments del passat.

Hi ha gent que té més d'una veu parlant a l'hora, realitzant diàlegs interns. Aquesta veu et pot estar dient "tu no serveixes per res" i això per desgràcia pot esdevenir la teva identitat. I evidentment és una falsa identitat, perque un pensament no pot venir mai del teu ser. I aquesta identitat creu la seva història personal "la meva vida ha estat molt desgraciada, he patit molt, els altres m'han tractat malament....", i la ment fa d'això la identitat propia basant-se en el passat.

Aquest "jo" fals mental es pot anomerar EGO el qual viu en un estat gairebé permanent de insatisfacció. "alguna cosa falta a la meva vida, estic incomplert, la meva història no ha arrivat al seu final feliç". L'ego creu que només pot trobar el que li falta en el futur (seré feliç quan tingui un nou treball, una parella, em toqui la loteria....), i això t'incapacita per viure plenament en l'unic lloc on realment existeix la vida.

I la realitat es que "primer soc infeliç en el meu pis petit, i despres soc infeliç en el meu xalet amb piscina...", ja que l'estructura de la ment no ha canviat, i segueix insatisfeta. Per la unica cosa que el futur serveix en realitat es per trovar-nos a nosaltres mateixos.

L'ego busca per tant objectes per identificar-se, que poden ser tant materials, persones, espirituals, mentals, emocionals etc...busca qualsevol cosa per ser feliç que no prové de l'interior d'un mateix. Per exemple hi ha persones que busquen viure emocions fortes, i en aquell moment es senten més vius, pero després tornen a casa i segueix faltant alguna cosa. Podem viure emocions que ens causin plaer, es clar i el mon dels objectes ha de tenir un lloc en la nostra vida, podem tenir coses boniques, unes bones vacances, una bona relació sexual, el que sigui, pero no ens podrem trobar mai a nosaltres mateixos mitjançant els objectes.

I cada pensament és un objecte de la ment en el qual ens identifiquem.

Per exemple, els que estan en la vida espiritual pensen, "jo algun dia aconseguire la il.luminació", i no veuen que els seus patrons mentals son en el fons idèntics als que busquen tenir molt més de...Això condiciona que el futur és més important que el present, i projecten la seva vida en el moment en que finalment aconseguiran aquesta il.lumniació. O per exemple una persona que està realitzant un treball i projecta la seva ment en el moment en que acabarà el treball en lloc de projectar-lo en el moment que realitza el treball, que es ara. Això és el principi del stress, que es la malaltia mental del nostre temps.

I això es traspassa en l'ego colectiu. Si un colectiu té unes idees que creu fermament i un individu discrepa en una de les idees, aquest és "l'enemic". Aquest ego colectiu es el que ha desencadenat guerres, matances, genocidis, a nivell de grans masses durant la historia, i els fins has estat religiosos, politics, socials....però en el fons es l'ego colectiu qui s'identifica en una idea i la converteix en la "veritat, la raó, i tot el demés va en contra d'aquesta "veritat".

Es bo reconeixer les il.lusions de la nostra vida. Si la il.lusió és la identificació amb objectes, com podem arrivar a una altra dimensió que no te res a veure amb objectes ni formes? El punt d'entrada, la resposta està aquí, en el moment present, i la ment no pot de cap manera entendre de que estem parlant quan diem això.

La manera d'entrar en contacte en el present és justament identificar la forma del moment present. La meva vida només pot ser ara. Vida i moment present són una mateixa cosa. Aquest unic moment que hi ha va canviant. El que queda és "alguna cosa" que no te forma. Sentir que respires, sentir el tacte del que estas tocant, sentir que el teu cos està viu, es una manera d'estar present. En aquest moments hi pot haver pensaments, emocions, sentiments...en definitiva el contingut d'aquest moment, i tot això va canviant. totes les formes que van apareixent és transitori, i van apareixent altres objectes. Si aconseguim trobar un espai entre els nostres pensaments, podrem vislumbrar el que és ara i aqui. Per aqui es comença. Aquest espai entre pensaments en el qual "no es pensa, i per tant, ets". El que queda és el silenci intern, que és un estat d'alerta sense contingut, sense objectes. Ets concient d'aquest espai, on no hi ha interpretacions d'aquest moment. Les formes que estàn en aquest moment, segueixen aqui, pero en aquest espai es manifesta el "jo soc" que no te res a veure amb la forma, i tampoc te res a veure ni amb passat ni amb futur.

Es la conciència mateixa, la realització del "jo profund". la manifestació de l'espai interior. Podem arrivar a ser concients d'aquesta dimensió fent coses, lo important es adonar-sen que no cal anomenar continuament les coses, interpretar cada fet o persona, jutjar, posar etiquetes a tot el que hi ha. L'alineació amb el moment present es tracta de permetre que les coses i les formes succeixin en el moment present, contrariament a l'ego que ho nega mirant cap a un altre moment passat o futur.

Ens parla que és recomanable de tant en tant visitar un cementiri per contemplar el final de la forma d'una persona, amb tots els desitjos, drames, pors, ambicions, per adonar-nos de lo transitòries que són les formes, la seva temporalitat, i es una manera de trobar dins teu el que no té forma.

Es necessari trobar una nova relació amb la vida, molt diferent de la que té l'ego, que ha convertit el moment present en un obstacle, ja que el present mai és suficient. L'ego sobreviu gràcies a l'oposició al present. Hi ha persones que estàn constantment queixant-se, de persones, de situacions, uns per dins, i els altres de paraula, i sempre hi ha algo de que queixar-se, i aquesta és una de les oposicions més fortes contra el que és. És la bogeria anomenada "oposició contra la vida".

Hem de reconéixer que la resistencia a la vida és demencia, i que ens hem de rendir davant el que és. Que la vida és ara i aqui, i mantenim una nova relació amb l'ara, i una relació oberta i amistosa amb la forma d'aquest moment. Si en aquests moments, és necessari actuar, doncs s'actua. La base de l'acció eficaç és estar alineat amb la vida, molt més que l'acció que ve de la negació a la vida.

Això és massa simple per la ment que vol una pràctica espiritual molt complicada i que duri molt de temps. Quan més dificil, elaborada i llarga sigui més bons resultats treuré en el futur. La ment no pot entendre que la pràctica de la presència no requereix temps: acceptar aquest moment com si l'haguessis triat. La totalitat de l'univers ha produït la forma d'aquest moment, no es pot discutir el que és. Lo que és, és. quan comences a discutir, ja ha deixat de ser. Un arbre, una flor, un animal viuen en aquesta alineació, però de manera inconscient. Nosaltres hem de retrobarnos amb aquesta alineació amb la vida.

En aquest estat es pensament es fa secundari, es pensa pero el jo concient, observa sense fer judicis el pensament. Entres en un estat de conciència no condicionada que de mica en mica va substituint el pensament. Les persones que creen com ara artistes, científics... saben que tota creació surt quan els pensaments estàn callats.

L'ego no sap el que es el veritable amor. L'ego diu "jo t'estimo però si m'abandones, t'odio". L'amor de veritat només pot entrar a la vida a través d'aquest espai de conciència, no a través dels pensaments, i és molt més profund que una emoció.

El pensament ja no serveix per dirte qui ets. I això es una gran alliberació. Moltes persones estàn atrapades en una petita història que et vas explicant al cap, i un dels passatemps preferits de l'ego es anar explicant aquesta història, tant si és d'exits o de fracassos, per guanyar una identitat davant dels altres. Has visitat darrerament un cementiri?

Quina gran alliberació quan deixes d'identificar-te amb el pensament, i d'interpretar i jutjar cada moment, Això és arrivar a la llibertat de pensament: Jo domino el meu pensament, i no el pensament em domina a mi. En aquest punt podem utilitzar la ment amb molta eficàcia quan ho necessitem.

Això al principi és desconcertant. Si deixes d'interpretat cada persona o cada cosa, ja no sabràs el què està passant. Els conceptes no són importants. Els utilitzes quan son necessaris i prou. Aquesta és la intel.ligencia no condicionada, l'estat d'alerta. Jo puc ser jo mateix, però no puc saber qui soc, per que ja no m'dentifico amb un pensament que m'ho repetiex constantment. Però qui soc ja no m'interessa, no m'interessen les definicions "jo soc això i tu ets allò...", ja que això redueix la grandesa de la persona a simples conceptes mentals, judicis.

Si veiem els ulls d'un nen d'un any, on encara no hi ha judicis ni definicions, de repent ens sentim més vius. Aquest nen em mira però no m'està jutjant ni definint ni identificant en res. senzillament em mira. Per això quan estem amb nens petits tenim aquesta sensació de pau. El mateix passa amb els gossos, gats... no et jutgen, per això hi ha tanta gent que al costat dels animals senten una sensació de pau i llibertat que no és més que la connexió profunda amb el ser. I fa una broma: "Deu meu, si us plau, converteix-me en la persona que el meu gos pensa que soc".

Però el contacte amb nadons o amb animals no és suficient. La resposta està en el moment, res més, així de simple. En la transició a aquesta manera de viure vius en dos dimensions: una la dels pensaments que venen, que no tenen vital importància, i que ja no et fa patir, perque el patiment no ve de les situacions en si, sino del pensament que generen. Per tant els pensaments no tenen poder de fer-te infeliç. I l'altra que és l'espai entre pensaments que es la presència del ser. I en cada situació actuen les dues dimensions. Sens una pau que no és d'aquest món (de les formes).

En la superficie, cadascú té un proposit a la vida. En lo profund, el propòsit de cada vida humana és viure en les dues dimensions. El món ja no és amenaçador ni hostil. I això és igual per tothom. I com que el món es un reflexe del meu estat de conciència, puc canviar la forma de veure el món i el món a canvi et mostra la teva cara amistosa No s'ha de pensar com s'ha de transformar el món, es impossible. El més esencial es que cada cop més gent desperti en la nova conciència, i eliminar la negativitat dels teus pensaments i les teves accions.

Després de la reflexió final, s'aixeca, fa una petita pero profunda reverència cap a nosaltres, i marxa tant tranquil.lament com ha entrat enmig d'aplaudiments i ovacions d'un públic entregat que trenca per primer cop el seu silenci. En cap moment girá el cap per omplir-se del reconeixement i l'admiració d'un public. Ell ja ha donat el seu missatge i nosaltres l'hem rebut, no fa falta res més, i tots ho em entés així. Això és actuar sense ego.

Eckhart Tolle. El gran poder del ARA.

Fes que el moment present sigui el teu amic
no el teu enemic

Conéixer tot i tothom mitjançant el silencien lloc del soroll mental,

és el major regal que pots fer a l'univers.

Intertar trobar-se a un mateix a través de les coses,

és impossible.

La satisfacció de l'ego dura poc, i sempre busca tenir més,

comprar més, consumir més.

El desitg de ser estimat dels infants,

és el desitg de ser reconegut,

no en el nivell de la forma, sino en el nivell del ser.

Quan no es cobreix el món de paraules i etiquetes

trobes un sentit de miracle torna a la teva vida.

Si perds contacte amb le teva calma interna,

perds contacte amb tu mateix.

El passat serveix de molt poc, i rarament s'utilitza.

La compassió és la conciència del vincle profund

entre tu i totes les criatures.

L'ego tendeix a comparar "tenir" i "ser":

"Jo tinc" per tant " soc. I quan més tinc, més soc.

L'ego s'alimenta de les comparacions.

Tal com et veuen els altres és com et veus a tu matiex.

Estas present aquí i ara, en aquest moment?

L'apego a les coses materials cau pel seu propi pes

quan ja no et pots amparar en elles.

No existeix res fora d'aquest moment present.

Sigues feliç, sent el teu veritable ser, ARA.

La identificació amb el passat i el futur

fa que perdis la teva essencia.