Frankie Mannig. Embaixador del Swing

Aquest cap de setmana vaig estar a Montpellier, on vaig tenir la gran oportunitat d'assistir al 93 compleanys de frankie Mannig i fins i tot vaig tenir la extraordinària sort d'assistir a una classe magistral dirigida per ell i vaig tenir lo que se'n diu la potra de ballar amb ell durant uns segons.

L'extraordinari ballador de swing, Frankie Mannig, va ser un dels pioners a la mítica sala de ball Savoy, on, a mitjans dels anys 30, va revolucionar el lyndi hop amb les seves innovacions, incloent els aeris i sincronicitats de la rutina del lyndi. Com a artista ballador i coreògraf en l'espectacular whithey's lyndi hoppers va participar en vàries películes (incloent Hellzapoppin') i ha estat professor en molts estatges al voltant del mon amb jazz greats Ethel Waters, Count Basie, Duke Ellington, Ella Fitzgerald, and Cab Calloway. Després del declive de la època swing, Frankie va treballar a l'oficina de correus durant trenta anys, fins que va ser redescobert per una nova generació de entusiastes del ball del swing a mitjans dels 80. Des de llavors, ha estat un continu motiu de demanda, com a professor, coreògraf, etc. Al 1989 va guanyar el premi Tony per la seva coreografia a Black and Blue. Les seves activitats van ser cronificades en cents d'articles i dotzenes de programes, i avui en dia és considerat com la gran autoritat del lyndi arreu del mon.

Tret de tot el que es pugui dir d'ell, que tot està escrit, la meva impressió es que és un "iaiet" entranyable, alegre, sempre amb el somriure. Fins i tot quan camina mig coix sembla que swinga, no en va ens explicava en una conferència que ja swingava al ventre de la seva mare. Quin personatge!!! Haver participat en persona al mitic savoy's, on tots els aficionats al swing del mon donariem el que fos per recular en el temps i viure una d'aquelles nits on el ball era la bogeria personificada, i la música la raó de ser, d'aquella comunitat negra on la seva única manera d'expresar-se era el ball frenètic. Que no donariem....

FELICITATS FRANKIE, I QUE TINGUIS UNA LLARGA VIDA PLENA DE SWING!!!!!

EL PERRO COJO

Fa bastants anys, més de deu, un dia fent zaping per la tele em vaig parar a un canal on hi havia un senyor que estava recitant una poesia. Vaig parar a escoltar amb molta atenció, ja que de seguida se'm va encongir l'ànima. Recordo que em van venir moltes emocions i llagrimes als meus ulls....però no vaig poder trovar la poesia perque no vaig arrivar a sentir ni el titol ni el nom de l'autor....Sempre més la vaig recordar, tenia moltes ganes de tornar-la a llegir o escoltar. Amb els miracles de internet indagant, indagant, finalment l'he trovada. Amb tants anys i no l'havia pogut oblidar.

Aqui la teniu, EXTRAORDINÀRIA...

Manuel Benítez Carrasco

Granada, 1922 -- Granada, 1999

EL PERRO COJO

Con una pata colgando, despojo de una pedrada,

pasó el perro por mi lado, un perro de pobre casta.

Uno de esos callejeros, pobres de sangre y estampa.

Nacen en cualquier rincón, de perras tristes y flacas,

destinados a comer basuras de plaza en plaza.

Cuando pequeños, qué finos y ágiles son en la infancia,

baloncitos de peluche, tibios borlones de lana,

los miman, los acurrucan, los sacan al sol, les cantan.

Cuando mayores, al tiempo que ven que se fue la gracia,

los dejan a su ventura, mendigos de casa en casa,

sus hambres por los rincones y su sed sobre las charcas.

Qué tristes ojos que tienen, que recóndita mirada

como si en ella pusieran su dolor a media asta.

Y se mueren de tristeza a la sombra de una tapia,

si es que un lazo no les da una muerte anticipada.

Yo le llamo: psss, psss, psss. Todo orejas asustadas,

todo hociquito curioso, todo sed, hambre y nostalgia,

el perro escucha mi voz, olfatea mis palabras

como esperando o temiendo pan, caricias... o pedradas,

no en vano lleva marcado un mal recuerdo en su pata.

Lo vuelvo a llamar: psss, psss. Dócil a medias avanza

moviendo el rabo con miedo y las orejitas gachas.

Chasco los dedos; le digo:"ven aquí, no te hago nada,

vamos, vamos, ven aquí".Y adiós la desconfianza.

Que ya se tiende a mis pies, a tiernos aullidos habla,

ladra para hablar más fuerte, salta, gira; gira, salta;

llora, ríe; ríe, llora; lengua, orejas, ojos, patas

y el rabo es un incansable abanico de palabras.

Es su alegría tan grande que más que hablarme, me canta.

"¿Qué piedra te dejó cojo? Sí, sí, sí, malhaya".

El perro me entiende; sabe que maldigo la pedrada,

aquella pedrada dura que le destrozó la pata y él,

con el rabo, me dice que me agradece la lástima.

"Pero tú no te preocupes,ya no ha de faltarte nada.

Yo también soy callejero, aunque de distintas plazas

y a patita coja y triste voy de jornada en jornada.

Las piedras que me tiraron me dejaron coja el alma.

Entre basuras de tierra tengo mi pan y mi almohada.

Vamos, pues, perrito mío, vamos, anda que te anda,

con nuestra cojera a cuestas, con nuestra tristeza en andas,

yo por mis calles oscuras, tú por tus calles calladas,

tú la pedrada en el cuerpo, yo la pedrada en el alma

y cuando mueras, amigo, yo te enterraré en mi casa

bajo un letrero: «aquí yace un amigo de mi infancia».

Y en el cielo de los perros, pan tierno y carne mechada,

te regalará San Roque una muleta de plata.

Compañeros, si los hay, amigos donde los haya,

mi perro y yo por la vida: pan pobre, rica compaña.

Era joven y era viejo; por más que yo lo cuidaba,

el tiempo malo pasado lo dejó medio sin alma.

Y fueron muchas las hambres, mucho peso en sus tres patas

y una mañana, en el huerto, debajo de mi ventana,

lo encontré tendido, frío, como una piedra mojada,

un duro musgo de pelo, con el rocío brillaba.

Ya estaba mi pobre perro muerto de las cuatro patas.

Hacia el cielo de los perros se fue, anda que te anda,

las orejas de relente y el hociquillo de escarcha.

Portero y dueño del cielo San Roque en la puerta estaba:

ortopédico de mimos, cirujano de palabras,

bien surtido de intercambios con que curar viejas taras.

"Para ti... un rabo de oro; para ti... un ojo de ámbar;

tú... tus orejas de nieve; tú... tus colmillos de escarcha.

Y tú, -mi perro reía-,tú... tu muleta de plata".

Ahora ya sé por qué está la noche agujereada:

¿Estrellas... luceros...? No, es mi perro cuando anda...

con la muleta va haciendo agujeritos de plata.

Què més puc afegir?

Felice di sognare con te

Felice di sognare con te

La speranza é nata per questo che, il cielo é coperto di stelle

Ti guardo, ti voglio, ti amo.

Dove sei? La fantasia

la nostalgia, la mia mania

I miei occhi turbati, dal sole, dal vento

il tuo viso sereno

l'incanta che mancanza mi fai....

Ti voglio aver sempre con me

oggi hò sentito davvero che non posso piú viver cosi

per me tu sei sempre il mio amore.

Dove sei? Io sempre qui, innamorata ancora si

cantare per non morire

illudermi per non sofrire

parole, colore della vita, sempre sempre con te.

Felice di sognare con te
La speranza é nata per questo che, il cielo é coperto di stelle
Ti guardo, ti voglio, ti amo.

L'art de la creació

Estanys de la Pera

Conéixer i estimar la terra

significa tenir arrels i pertànyer al cicle de la vida

El major art de tots és el del creador.

Quan contemplo els prats i els boscos,

escolto el rierol i veig brillar les muntanyes sota la llum del sol,

me n'adono que estic rodejada d'una creació plena d'art,

que em toca l'ànima.

La muntanya em rodeja amb els braços de la terra.

El prat és un lloc tranquil,

en el qual l'aigua del riu composa la seva música.

Que el creador em beneeixi avui amb un mon que m'alimenti

Gràcies!

Vida, he nascut per estimarte...

Vida, he nascut per estimarte, y deixar que m'enamoris.
Tant bonica que es la vida!!!

Van ser dies inoblidables, en una dimensió desconeguda. Una masia del segle XIV, un bosc encantat, un màgic plugim que mollava la terra, un ambient emboirat, i una serie d'experiències programades que de ben segur marcarien un punt d'inflexió en la nostra vida. Una perfecta comunió entre el que s'entèn com una cultura occidental modificada per experiencies místiques-espirituals, i la doctrina vinguda de la mà d'un xaman format en cultures ascentrals mexicanes i americanes dels hicholes, mayas, lakotas, apatxes, indígenes de l'amazonas, mahorís de Nova Zelanda, i monjos tibetans. Barreja altament estimulant que feia que tots els assistents tinguessim una extranya emoció.

El lema de l'estada era en tot moment:

Prometo ser feliç
Prometo trionfar en aquesta vida
Prometo ser la meva millor amiga
Prometo formar una família feliz
Prometo...

Certament la cosa prometia. Erem una barreja de persones de nacionalitat alemanya, suïssa, austriaca, espanyola, catalana, andorrana (aquesta nacionalitat no falta mai allà on jo vaig)... pero tots en el fons ciutadans del mon amb gana de coneixement.

Al matí, rebiem xerrades, feiem respiracions, passejavem pel bosc encantat on entrabem en contacte directe amb la natura, amb les botes ben enfangades, i una extranya i extraordinaria pau que recorria la nostra existència. Per les nits, dins el tipi gegant, al voltant del foc, dançant al ritme de les percusions i tambors que feien altament especial la vetllada:

Agua vital, purificame

fuego del amor, quema mi temor,

viento del alba, llevame a tu altar

madre tierra vuelvo a tu hogar

i anavem dançant i cantant, cantant i dançant, fins que entravem en una mena de tranç on la ment et quedava en blanc i deixaves que el cos se'n anés al ritme que marcava el bateg del teu cor i les percusions.

El chamanismo es la conexion personal con el espíritu, deia l'Agustin, Triunfar en la vida significa sentirse bien en todo momento, sentirse querido por uno mismo y por los demás. Vivir en paz y tranquilo y crecer cada dia. Tener lo necesario para vivir tranquilo. Formar una familia basada en el amor, respeto y felicidad y triunfo espiritual. Es sentirse conectado con las fuerzas del universo.

Deu ni do. Ens explicava l'Agustin que si no estem trionfant en aquest moment és perque en el passat tenim una promesa de fracàs. Aquesta promesa s'ha de recapitular, amb promeses positives. Cada dia s'ha de fer promeses: Prometo dar amor a la gente que quiero.

També ens va parlar d'algo importantíssim. Com fer un us adecuat de la nostra energia per no tenir fugues i així conservar la "bombolla" impecable. hay que ser avaros con la energia para evitar las fugas. Tenemos que liberarnos de los vampiros energéticos. Los vampiros energéticos no son ni buenos ni malos, sólo son peligrosos. Cuando una persona nos provoca fugas continuas de energia, hay que hecharla al "basurero" y no tener más relacion con esta persona hasta que aprendan a tratarnos como queremos ser tratados. No s'ha de gastar més energia del conte. Lo que nos permite acumular energia es la impecabilidad. La impecabilidad es el intento a lo que de las ordenes al espiritu. Todo comienza por un acto predetermidado, preciso y continuo. "nuestra intencion". Vam realitzar una respiració que és un acte predeterminat, precís i continu, al ritme d'un tambor "pam, pampam, pam, pampam". La sensació ja no m'atreveixo a descriurela.

Ens van dir de plantar un arbre fruiter!!!! Quina emoció. Mai havia plantat un arbre. Hi havia pomers, perers, presseguers, cirerers, i jo vaig triar la "nectarina fantasia". Toma ya!. però tot això comportava un ritual. Haviem d'escriure en un paper els nostres desitjos, fer el forat per plantar l'arbre i deixar tota la nit el paperet. Al dia següent vam escriure un paper amb els nostres somnis y també el vam posar dins el forat, i finalment vam plantar l'arbre. Un cop plantat, vam fer un mandala al voltant de l'arbre amb blat de moro i palla. Que xulo!! A veure quan podem menjar el fruit dels nostres desitjos i somnis: nectarina fantasia, ummmmm.

Una tarda vam fer una caminada cap enrera pel bosc. Para abrir el intento deia l'Agustin. Aquest intent es una força que surt del malic i ens connecta amb la divinitat. Quan caminem cap enrera, com que no podem veure amb els ulls, veiem amb el malic, amb la matriu. Al moment de pararse, rebs una força que t'empeny cap enrera, on hi ha una obertura, i allà podem plasmar l'intent. Aixi que xino, xano, a caminar cap enrera. Primer amb por, perque no veiem on anavem, i despres amb una sorprenent decisió cap "endevant". En aquell moment anava tranquila, amb decisió, mirant com l'horitzó s'allunyava en lloc d'apropar-se. Sense saber cap on anaves. Però la por a caure o a xocar contra un arbre, o ficarte dins d'un toll desapareix, i segueixes, segueixes, i despres de una bona estona, sents que et diuen "PARA", i amb una força inevitable caus cap enrera i no et pots aguantar dret. Buffff, quina sensació mes estranya!!!! i tot seguit ens van ensenyar a mirar l'aura de les muntanyes i els arbres, uuuaaaauuuuuh quina festa de colors.

També vam fer un Inipi. Es un Bany-sauna. Primer saludem al foc en totes les direccions "AHO METACULLATSI" i tots responen "AHO". Es una mena de permís que li demanem al foc per entrar a l'inipi. El foc conté les pedres incandescents que escalfaran la suana. L'objectiu és purificarnos, treure vells sentiments i records. l'inipi representa la matriu de la mare terra.

AHOOOOO!!!

Deu meu, quina calorrrrr!!!!! us ben aseguro que si no et purifiques allà dins, no et purifiques enlloc. L'angoixa inicial és terrible. Calor claustrofibia, completament a les fosques, i tots apretats, no pots respirar!!!! i despres t'agafes a la terra i aguantes i aguantes, fins adonarte que la terra et protegeix.....despres la gent cantava vells mantras. Dic la gent perque jo amb prou feines respirava. I aquel bonhome no parava de tirar aigua a les pedres per donar més calor... la mare que el va..... al cab d'una estona la sensació era brutal. No t'atrevies ni a pensar, nomes t'agafaves a la terra com podies, i de cop et senties part d'aquella terra.....no hi ha paraules.

També vam fer un regal creatiu a la terra. Va ser una escultura feta amb elements del mateix bosc: pedres, fang, branques, pinyes, rocs, i el que trobessim per allà per tal de plasmar la nostra petita obra d'art a la terra. L'últim dia cadascú explicava el que significava la seva escultura. N'hi havia realment de precioses, i totes elles amb significats espirituals molt profunds. La meva ja la veieu. No està malament per ser la primera vegada, oi? La veritat es que va ser una experiència bonica i divertida, que recomano a tothom. No és tant dificil. Només cal posarsi.

Una altra experiencia que em va al.lucinar va ser la serp de foc. Tots bestits de blanc immacultat (jo amb un llençol embolicat perque com que sempre estic a la lluna no em vaig assabentar que s'havia de portar roba blanca) , doncs ens vam posar tots en cercle, agafats per la cintura, i anavem rodant poc a poc amb la cama dreta per davant i repetint el mantra " CURI, TE CURI" que ves a saber el que vol dir. Aleshores l'Agustin va agafar una ampolla d'alcohol i la va llençar a terra fent una rodona, hi va calar foc i amb l'aire que feiem nosaltres girant el foc s'anava enlairant fent com una serp que realment era impresionant de veure. Ho vam fer vàries vegadas, i que guay.

El xamanisme es un dels camins per arrivar a la conciència divina. Qualsevol camí que agafis l'has de seguir amb el cor. Ha d'estar lliure de pors i ambicions. Un cop has decidit seguir un camí amb el cor no t'has de preocupar. Quan et preocupes t'agafes a qualsevol cosa per desesperació. Un cop que t'aferres, t'agotes o agotes a la persona a qui estas aferrat.

Arriva un moment que et connectes amb l'esperit. Es com estar connectats a una font d'electricitat. Els buits de la bombolla energètica s'omplen. Aquest procès pot durar anys. En moments donats ens pot agafar tristesa, angoixa, por, i zas, desconnectem. L'impacte de la força de la terra és la que més ens ajuda a reconnectar, ja que la velocitat de la energia de la terra disolt tot el que ens rodeja.

L'intent inflexible és una determinació, una fermesa, un propòsit molt ben definit que no pot ser anu.lat per interessos en conflicte. L'intent inflexible és que tinc que arrivar al final, encara que a mig cami et sentis agotat, derrotat despesperat.

Yo quiero

yo puedo

yo merezco

pero no necesito

quiero que me quieran, puedo lograr que me quieran, merezco que me quieran, pero NO necesito que me quieran.

Quina experiencia més preciosa vaig viure. Tot plegat va ser un bàlsam. No vam sortir en quatre dies d'allà....lluny de la civilització, i de l'embrumall d'energies que et rodegen cada dia, allà tot era positiu.

Les roses de Saadi

Fa uns mesos vaig anar al casament d'una amiga molt estimada. Un dia que prometia ser màgic, ple de música i poesia, i de veure la felicitat de dues persones que s'estimen. En arrivar a la taula, quina sorpresa!!! Cada persona tenia davant del plat un paper enrotllat on hi havia escrita una poesia. Cada persona tenia una poesia diferent!!! Es veia l'emoció de tots els convidats desenrtollant els papers per veure quines paraules havien triat els nuvis especialment per a ells. Durant una estona, es podia contemplar el somriure de cada persona llegint la seva poesia. La magia d'aquell moment era irrepetible. Després les poesies anaven passant per la taula, i tot i que totes eren molt belles, t'adonaves que la que t'havia tocat a tu era la millor, i segur que tothom pensava el mateix, perque aquella poesia havia estat pensada molt especialment per cada persona.

La meva era sens dubte la millor.....per a mi, i la vull compartir, perque no? moments com aquest fa que la vida valgui la pena ser viscuda!!! Que sigueu molt feliços amics meus!!!

Les roses de Saadi

J'ai voulu ce matin te raporter des roses

mais j'en avais tant pris dans mes centures closes

que les noueds trop serrés n'ont pu les contenir.

Les noueds ont éclaté. Les roses envolées.

Dans le vent, à la mer s'en sont allées

Elles ont suivi l'eau pour ne plus revenir.

la vague en a pani rouge et comme enflammé,

ce soir, ma robe encore en est tout enbaurmé

respires-en sur moi l'odorant souvenir.

El somriure d'en Nelson

Hola a tots.
Què us sembla aquest somriure? Què us inspira?
hi pot haver una expresió més real de bellesa i pau interior? I la seva vida no va ser gens fàcil..... però mireu....no hi ha paraules que puguin definir la grandesa d'aquesta imatge....

En un discurs, aquest gran defensor de la llibertat i la igualtat, va dir una vegada:

Nuestro mayor miedo no es por ser insuficientes.

Nuestro miedo más profundo lo experimentamos cuando somos conscientes de poseer un poder ilimitado en nuestro interior.

Es nuestra luz y no nuestra oscuridad la que nos produce temor.

¿Quién soy para ser bello, capacitado y extraordinario?

Pero yo te pregunto: ¿quien eres tu para no ser asi?

Tú eres un hijo de Dios. Sentirte más pequeño no le proporciona utilidad alguna al mundo.

No es de seres iluminados retraerse y sentirse más pequeños,

con el fin de que otras personas no se sientan inseguras en tu proximidad.

Hemos venido al mundo para exteriorizar la grandeza de Dios que hay en nosotros.

Esta no está presente solo en algunos hombres, sino en todos.

Si irradiamos con luz propia,

de manera inconsciente inducimos a nuestros prójimos a hacer lo mismo.

No ens valdria la pena, després de la lluita que representa la vida, arrivar a expresar un somriure con aquest? un somriure que ho diu tot? Bon cap de setmana, amics!!!!

Benvinguda

Dono la benvinguada a tots aquells que desitgin visitar aquest, el meu espai. Un lloc on no pretenc que trobeu el que busqueu però si trobeu el que m'agradaria compartir.

Per exemple podriem començar per un petit poema que recitava Zen abans de menjar:

Totes les coses estàn buides

no tenen ni principi ni fi.

No són perfectes ni tampoc del tot imperfectes.

En aquesta doctrina no hi ha ni forma, ni percepció,

ni nom, ni terminis ni reconeixement.

Aqui no hi ha decadència ni mort.

No existeixen les quatre nobles veritats,

no hi ha patiment, no hi ha origen d'aquest patiment,

no es coneix el fi d'aquest patiement.

No hi ha un coneixement del Nirvana,

no existeix un cami per arrivar o per no arrivar al nirvana.

Per cert, soc la dama que sospira, encara que no sempre, sovint, però no a tota hora. Potser sospiro sempre cap dins, per que tot el que fagis cap a dins surt despres cap a fora. per això soc la dama que sospira gairebé a tota hora. En el fons, que és sospirar? Una respiració més profunda? o potser algo més profund que una respiració més profunda del normal? Què comporta sospirar? Respirar a la vida cap a dins, amb tot el que comporta.....

A, una altra observació. tots els meus comentaris es publicaran a l'hora del Perú, un país que em fa sospirar.......