Somni llúcid

A la sortida del sol, es hora de començar la meva tasca quotidiana. Enmandrida per la son, veig com soc arrencada despiatadament del bressol dels meus somnis. M'aixeco i miro per la finestra....alguna cosa ha canviat. El cel és d'un altre color....em miro al mirall i també soc diferent, encara que no sé ben bé en que, però soc diferent....la meva casa no es la meva casa, res no és el que era, i jo....ja no soc jo.

Surto per la porta, i em trobo al bell mig d'una plaça d'una ciutat d'aspecte medieval, amb la sorra al mig, els porxos, les cases antigues.... no hi ha botigues, ni bars, ni pastisseries que treuen el pa calent. Res de res. Sonen les campanes, tocant una cançó harmoniosa que m'embriaga. De cop sento la necessitat de ser campana.... una campana que repica alegrement per anunciar una bona nova..... i em trobo penjada al campanar romànic d'una catedral d'estil neoclàssic . I faig un viatge pel temps amb la joia dels meus repics, arrencant un somriure a les persones enmandrides que van a la feina sense pena ni glòria...alguna cosa està canviant, avui es respira diferent, l'aire no està contaminat.... De cop veig les muntanyes lluny, amb les crestes dels pics d'un blanc lluminos contrastant amb el blau del cel. I sento la necessitat de ser un ocell veloç que pugui gaudir de tota la bellesa d'una sola voleiada. I volo i volo, i cada cop soc més gran. Sento les campanes lluny.....

I soc la terra, i soc els rius, i soc els prats, i soc tot el que m'envolta, mentres volo respiro l'aire i escolto campanes......I soc les cireres sucoses del cirerer....les cireres que van a la boca d'una gentil pagesa, que saboreja i somriu davant el paisatge. Sonen les campanes, i cor cap al poble a veure quina bona nova es presenta.

I de cop i volta sento que tinc el poder de canviar les coses....De posar un mar enmig d'una muntanya, un pi enmig de l'oceà, esquirols saltant per la sorra, peixos volant per l'aire... Tinc el poder de destruir el mon i tornar a crear-lo. I els meus desitjos destructius entren en acció....Per on començo? potser hauria de destruir primer les persones i després el món, per que, si destruixo primer el mon, on quedarien les persones? flotant per un espai ple d'ombres i foscor.... Ja ho tinc! Destruiré primer el sol, després les persones i després la terra, fins que no quedi res ni ningú del que ens envolta. Tinc el poder de destruir el món senser....Acàs hi pot haver un poder més gran que aquest?

Ja no queda res....res del que era, ningú del que existia. Persones bones i dolentes, indrets macos i lletjos, ja no queda res... nomes el buit, un gran buit... Només queda el meu cor....que és campana, es muntanya, es mar, es riu és la immensitat sensera, és cirera....

I començo a crear el reflexe del meu cor. El meu poder és il.limitat....i creo la bellesa absoluta, la felicitat de la terra que es sent estimada, i brota els seus fruits amb una extraòrdinaria festa de colors, olors, sabors. I creo un cirerer, amb cireres sucoses, en les quals veig reflexat el meu somriure de satisfacció. I creo els animals, els peixos, els ocells, els esquirols i tota classe d'animals per poblar el nou planeta.

I finalent al seté dia, creo l'ésser humà a la meva imatge i semblança. I en el seu codi genètic escric que aquest home utilitzarà la seva intel.ligència per viure de forma laboriosa amb el món que ens envolta. Que estimarà a la terra, que gaudirà de l'aire i de la vida. Avui és festa....sonen les campanes al ritme del batec del meu cor.....soc campana....soc........