Reaccions humanes

En els meus 35, de tant en tant miro enrera. Recordo les situacions i persones que han passat per la meva vida, i penso ens els cercles que s'han tancat i en els que encara queden oberts. Persones que han significat molt, que t'han marcat, altres no tant, però mirant enrera, totes absolutament totes han enriquit la meva experiència.

Algunes de les relacions que he tingut a la vida i que han sigut molt profundes, s'han anat distanciant de forma natural degut a la distancia geogràfica o a les multiples ocupacions que la nostra societat ens comporta. Altres relacions que he tingut he buscat jo mateixa la distància, perque ja no solsament no m'enriquien, sino que m'absorvien de manera negativa. Altres relacions s'acaben perque de cop i volta passa alguna cosa, inesperada, en la qual esclata la ira, la colera, i després d'una discusió monumental la cosa es queda allà, penjada. Quina tonteria, no?

Amb el temps he aprés que les reaccions humanes, son completament imprevisibles i responen a patrons de conducta. He conegut gent que tenen un conflicte interior tant gran que necessiten estar en conflicte amb tothom continuament. Altres que quan es senten enfadats o ofesos, han de fer que l'altra persona es senti pitjor que ells i comencen a insultar i ofendre, més i més....Segur que aquestes persones han estat tractades aixi en un moment de la seva vida i per això reprodueixen el patró. Encara que en el moment de la discusió la sensació pugui ser impactant, totes les reaccions són humanes, i si el component es aïllat, no s'ha de tenir en compte. Quan algu es creix, crida, insulta, en el fons està expresant alguna cosa molt més profunda que no te resolta en el seu interior. Aquesta energia necessita un recipient on poder buidarse, i de repent et trobes que tu mateix t'has convertit en aquest recipient, i no saps ni com reaccionar. I et sents ferit, decebut, humiliat, i penses que tot s'ha acabat amb aquesta persona.

Però un cop a passat la tempesta, realment val la pena perdre alguna cosa que s'ha cultivat durant anys? De vegades si, però gairebé sempre no. En el fons es el nostre "ego" qui està afectat, i tot i que estas desitjant la reconciliació, esperes la disculpa.

Jo penso que el millor es no deixar que les coses t'afectin. I com es fa això? Doncs arrivant a la conciència que quan una persona esclata contra tu, en el fons es reflexa les seves mancances, la seva fustració, el seu torment, potser algun fet que el traumatitza de la infantesa, la seva incapacitat per expresar-se.... Per tant el que s'ha de fer es adoptar una actitut el més serena possible, i deixar que tregui tota aquesta energia que en el fons no va cap a tu.... Això no assegura la continuitat de l'amistat però si la teva tranquilitat interna.

I si alguna vegada la bronca ve donada per que has comés un error, o has actuat d'una forma que ha pogut ofendre a l'altra persona, tenir la humiltat suficient per disculparte. Jo he conegut persones que a la vida no els he sentit dir la paraula "ho sento, em sap greu haver fet o dit això....". Penso que això honra molt a una persona.

En el fons les coses no tenen tanta importància. Hi ha persones que han aparegut a la teva vida per jugar un rol, aportarte una experiència, i quan això ja ha sigut donat, desapareixen de la teva vida d'una forma o altra, i n'apareixen d'altres per jugar nous rols i donar-te noves experiències. Altres es queden sempre, hi son fins al final. Altres desapareixen temporalment o estan en Stand-by per retornar a la teva vida en un moment precís, i amb aquells amb qui vas tenir la gran bronca te'ls trobes al cabat d'uns anys i penses "Que tontos hem estat en deixar que tot això passes d'aquesta manera". Però tot són lliçons que s'han d'apendre.