Reflexió

Tanto reloj de oro, tanta cadena

luego vas a tu casa y no tienes cena.

Quan de significat té aquesta frase...Quàntes persones senzillament només viuen de cara a la galeria, pensant que la seva valua està relacionada només amb el que tenen?

Que si cotxe nou, que si rellotge de diamants, que si roba de marca, cases de propietat, a la montanya, a la platja... Quan valdrien aquestes persones si els treiessim aquests trets materials? Segurament molts es trobarien desprotegits, buits...

Què fa que els éssers humans tinguem la necessitat d'aparentar el que no som i viure de cara als altres? quina necessitat tinc jo de tenir un cotxe nou per ser acceptada? Es què n0 estem satisfets? es que per molt que tinguem, sempre voldrem més i més? per què algú ha de mesurar la meva valua pel que tinc i no pel que soc?

Penso que en aquesta societat materialista estem perdent l'essència. Aquesta societat que està plena de "nens" que volen tenir la joguina nova per presumir davant dels altres... Així s'aconsegueix que molts que veuen que aquests nens volen més i més es fagin cada dia més i més rics.

Hem d'evolucionar cap a la conciència adulta, la qual fa que la satisfacció vingui de dins, i no deixar-nos portar per la gran massa. Fer que se'ns valori per qui som, i aconseguir aquest respecte dins del cercle de gent amb un nivell de conciència més evolucionada.

Això no vol dir que no pugui agradar tenir una vida còmoda, però sempre pensant per satisfer-te a tu i no aparentar davant dels altres. Crec que aquesta és la clau... i menys aparentar el que no tens o el que no ets, això no te sentit dins el món que ens agradaria tenir. Què més dona si el veï s'ha comprat un cotxe caríssim? aquesta persona no es ni més ni ménys... senzillament té un cotxe nou... i què?

En el fons posats a tenir, el més important és tenir-se a un mateix, amb integritat i conciència, i no deixar-se entabanar per la desmesura del consumisme.

Somnis

Quants anys han de passar per fer els teus somnis realitat? Quant temps trigues en adornarte'n que els teus somnis de la infància, de l'adolescència, joventut....son pensaments que t'han acompanyat durant un temps però que no tenen intenció de fer-se possibles? Que passaria si tots els nostres somnis esdevenissin algun dia la nostra realitat?

Si els meus somnis de petita s'haguessin fet realitat avui seria.... una princesa, amb un bestit preciós i una corona al cap.... amb un príncep blau al meu costat. O bé seria una ballarina o un àngel... la protagonista d'un conte de fades.... siiii, d'imaginació no me'n faltava, seria completament feliç....

Que seria si els meus somnis d'adolescent s'hagessin fet realitat.... Avui seria una actriu superfamosa dels musicals de Brodway, seria una poetissa, seria una artista consagrada i reconeguda per tothom... o bé seria una informàtica molt bona (això te a veure en que el meu germà es va comprar un dels primer "spectrum" i a mi m'encantaven els seus jocs).

Quan era joveneta i finalment el meu cervell havia assumit que la realitat tenia un altre color, somniava en ser una persona trionfadora a la meva feina, conéixer l'home ideal i tenir fills ideals, tenir una casa ideal amb un jardí ideal.... somnis romàntics de la princeseta que no havia pogut ser, de l' artista famosa i idolatrada que tampoc havia pogut ser....

Més endevant quan em vaig adonar que l'ideal no existia, somniava amb altres coses més possibles...un bon amant que em pugés al seté cel, però no podia evitar somniar que aquest amant s'enamorés de mi bojament, com el princep blau de petita, però en gran i amb un òrgan afegit que em donés tot al plaer que una dona amb les hormones a cent necessitava, i que a sobre tingués calers, fos encantador, i em donés una vida còmoda i plena de joia, i en el milé intent em fes un fill ben maco....uishhhh com evoluciona la ment

Alguns somnis desapareixien o simplement es substituien per d'altres més adients a la meva situació, altres es truncaven de forma abrupta i em produïen un estat de tristesa i anyorança....

Però jo seguia i segueixo somniant, i no es d'extranyar que els somnis evolucionin amb cada persona i amb cada experiència.

El pitjor temps de la meva vida va ser la època en que no tenia ni somnis ni il.lusions... què seria la vida d'una persona sense aquest alicient?

Avui però segueixo somniant... i de vegades, sense por, m'atreveixo a somniar amb coses impossibles. De vegades somnio que soc l'embaixadora d'un mon millor... l de l'home amb el seu òrgan segueix estant als meus somnis, pero ara té algunes limitacions, es clar, soc jo la que domina la situació, no en va m'ha costat tant forjar la meva independència, somnio en que soc una persona molt estimada per tota la gent que m'envolta i que el meu mon està ple d'alegria, i em sento forta, molt forta i poderosa...... Com la princesa de quan era petita, com la fada.... pero sense el bestit lluent ni les sabates daurades ni la corona, senzillament tal i com soc.... En el fons les coses no canvien tant....

Tant de bo no deixem de somniar mai!!! No importa si els somnis es cumpleixen o no... potser alguns és millor que no es compleixin... ara mateix recordar-los em fa esclatar un somriure...

Bisbe Pere Casaldàliga

Catalunya es pot sentir orgullosa de tenir un fill com ell. La figura de Pere Casaldaliga es respectada i admirada per tots a la petita regió del Brasil, São Felix de Araguaia (Mato Grosso), on ha estat exercint la prelatura des de l'any 68. Allò que predicava fa 30 anys en questions com els latifundis, el treball esclau, els drets humans, de la destrucció del medi ambient, estàn avui a l'ordre del dia. A la seva terra el reconeixen com el Quixot que lluita contra els molins imaginaris o més ben dit, els monstres de la injustícia, de la violació dels drets humans.... les forces del capitalisme que s'estàn apropiant de les riqueses naturals de llatinoamèrica a costa de deixar els seus habitants en la més absoluta misèria.

CANVIAR EL MON PER HUMANITZAR-LO!!

Primer amb el cor, després amb la conciència, amb gestos solidaris, comunitaris, que cadascuna de les persones d'aquest món es fes el deure de conciència de participar. Esser honestos a casa, al treball....el que no és honest en el seu cada dia, no pot arreglar el món.

Casaldaliga parla de tres premises: primer, la dignitat humana es una reivindicació primeríssima. Segon, els indigenes hi són d'abans, tenen un dret i tercer, els latifundis són una iniquitat. Aquests s'apoderen privativament d'unes extensions que donarien per varies ciutats, destrueixen la floresta ja que ens els darrers 30 anys s'ha talat més del 80% dels boscos de la regió. el Brasil no menja dels latifundis, menja dels petits camperols. L'FBI, si que menja dels latifundis, pel pagament del deute extern, o més ben dit, dels interessos del deute extern que pateixen la majoria de països llatinoamericans.

I denuncia sense embuts aquesta situació...posant-se en desavinença fins i tot amb la Santa Seu. En el primer món com ell anomena, s'ha buscat tenir-ho tot però no tenir-se. El consumisme està consumint les persones. Mentre el capitalisme liberal sigui el sistema dominant, es molt difícil canviar el mon. S'ha de combatre per tots els mitjans el capitalisme. Si no es socialitza la terra, l'educació, la salut...d'una manera o altra, no hi haura pau (per aquestes afirmacions ha estat tractat de marxista, per això va ser rebutxat pel papa Joàn Pau II).

Quan li pregunten si ell s'hauria posat al capdavant de la manifestació en que uns quans bisbes van participar a Espanya contra el matrimoni gay, la seva resposta és contundent: jo participaria en una manifestació per protestar contra la fam, contra les injustícies, a favor dels drets humans, pero mai en una manifestació d'aquest tipus....La posició que hauria de mantenir l'esglesia respecte la homosexualitat es de profund respecte...sobretot perque durant segles, des de l'esglesia i fora de l'esglesia s'ha maltractat als homosexuals...a causa d'aquest deute que tenim hauriem de callar una mica més...Així es parla!! encara que no es d'estranyar que els del vaticà estiguin que trinin davant d'aquestes paraules sortides de la boca d'un bisbe.

Confessa que ha passat moments de por, moments en que tenia dret al desànim, però aquí arriva la suprema sol.lució: L'ESPERANÇA.

I aquest es el meu petit homenatge a una persona que emana espiritualitat allà on respira, que comprén el mon on viu i que durant la seva vida ha lluitat per defensar el que es just a costa de posar en joc la seva pròpia vida.

Hellzapoppin (1941). Escena de Lyndi

Gràcies als acurats consells del poeta seguits al peu de la lletra, he aconseguit posar el meu primer video al blog. Es tracta del l'escena de lyndi de la peli " hellzapoppin" traduida "loquilandia", i per cert, molt recomanable. En aquesta escena podeu veure al Frankie Manning que surt amb uns pantalons de "peto" i li peguen la patada al cul. Es el quart que balla (ens ho va dir ell mateix en una conferència). Bé, ja em puc posar les piles, no us sembla? bé de moment em conformo en ballar ball social i deixarme manar per un home, cosa que no es fàcil. Fins aviat!!!!

Hellzapoppin (1941). Ecena de Lyndi