Experiències recents

M'he adonat que en certes èpoques de la meva vida, hi ha uns certs fets o sensacions que s'han repetit en curts períodes de temps i que et donen molt a pensar.

Aquest estiu, estava a la ciutat de Vic, i vaig anar a un cibercafe per consultar internet. Era dissabte. Al dia següent teniem planejat anar a passar el dia a Sitges amb unes amigues. Quan anem per agafar el cotxe me n'adono que m'havia descuidat el meu moneder al cibercafe. Vaig córrer cap allà però com que era una mena de cerveceria, segurament no obririen fins ben entrada la tarda. Donat que no podiem fer res vam decidir anar igualment a Sitges, i vam deixar una persona encarregada que anés al ciber a la tarda per demanar per la meva cartera. Cap a les 7 de la tarda, em truca aquesta persona per telèfon per dirme que li havien dit que la meva cartera no havia aparegut.

Em va entrar una sensació d'impotència i ràbia molt forta. Ràbia per ser tant despistada, i per pensar que una persona havia agafat la meva cartera quan jo mai faria una cosa aixi. Ja ho donava tot per perdut, encara que de fet a la cartera no hi havia res que no es pogués recuperar. Tornant amb cotxe cap a Vic, sona el meu telefon i era des del bar. La meva cartera si que havia aparegut. Estava intacta, amb calers i tot. No puc descriure la sensació de felicitat i eufòria que em va venir en aquell moment. Tot i ser una cosa material, el fet de donar-ho per perdut i despres recuperar-ho em va pujar l'adrenalina d'una manera increible. Vaig donar gràcies al cel i em vaig sentir afortunada.

I remontantme a 13 dies enrera, a la classe de swing em vaig torçar el peu. Com que em feia molt mal vaig anar a urgències i em van dir que m'havia trencat un metatarsià i em van enguixar. Em van dir que en tenia per un mes. En el primer moment em va caure mig mon a sobre, però després vaig acceptar la situació amb ressignació. Amb 6 dies em van haver de canviar dues vegades de guix, una perque es va trencar, i l'altra perque me'l van posar malament. Em sentia esgotada ja que anava a treballar igualment. Se'm feia costa amunt suportar 1 mes aquella situació. Al cab de 10 dies de trencar-me el peu vaig anar a fer una visita al traumatòleg. Jo tenia l'esperança que m'escurcés una setmana o que em posés una pròtesis més còmoda. Quina sorpresa la meva, quan despres de treier-me el guix i tocar-me el peu, em va dir que me'n podia anar tranquilament, que no tenia cap os trencat. Em va venir una sensació d'euforia i felicitat indescriptibles.

Vaig notar, que aquella sensació m'era molt familiar. Molt semblant al moment en que vaig recuperar la meva cartera. Encara que els dos fets no es puguin comparar, la sensació va ser molt semblant. El fet de recuperar una part teva que ja donaves per perduda. Aquell pas repentí d'una sensació negativa a una extremadament positiva en dècimes de segon.

Ara miro el meu peu sense guix, i la meva cartera, i tot plegat no té tanta importància, ja que la cartera es quelcom material, i lo del peu una mera qüestió de temps, i no puc deixar de pensar la sort que tinc de tenir-me a mi mateixa, i no perdre la fe de que les coses tornen al seu lloc quan menys t'ho esperes. Quina gran lliçó!!!