divendres, 10 d’octubre del 2008

Després d'un llarg silenci...

Després d'un llarg silenci, potser hi ha molt a dir, o potser no hi ha res a dir, segons com es miri.... la vida és com una espiral que volta en torn a un punt, i al final t'adones que en realitat, el temps només existeix en una dimensió més bàsica. En altres dimensions, senzillament no existeix.... en la realitat que ens envolta, definitivament, no.

El temps em torna positiva, això si que ho he notat. Cada cop més optimista, i cada cop mes....tranquil.la, malgrat la bogeria de món que ens envolta. Aprendre a viure lentament voltat d'un món accelerat, no és cosa fàcil, i aconsegui-ho es pot convertir en una virtut.

El temps em torna també, més generosa amb mi mateixa, en temps de crisi, i em permet gaudir de situacions i fets, que en una altre època amb més diners que ara, no m'hauria pogut permetre. He aprés que ser pobre i viure com si fossis ric, es mot millor que ser ric i viure com si fossis pobre. He aprés que només em falta allò que em privo.

Amb el temps he aprés a estimar a qui s'ho mereix, i a no entregar el teu cor a qui no el sap apreciar... He aprés a apartar-me de la gent que no sap cuidar-me com si fos una delicada ponzella. He aprés a enamorar-me de la vida, i de la bellesa que es pot apreciar al teu voltant... que t'alimenta el sentit, i els engrandeix.

Amb el temps he aprés a entendre al que pateix, sense que això en faci patir a mi. Ni implicar-me en la vida dels demés com si fos la meva. A ser responsable dels meus actes i acceptar que cadascú és responsable dels seus. Que tothom pot triar, sota el meu punt de vista, equivocar-se, i que jo ho he de respectar i permetre que la persona aprengui la lliçó que li toca, i estar al costat discretament, per si acàs em necessita....

Amb el temps he aprés a expressar, el que em passa, el que sento, el que soc. A expressar amb la veu, o amb el silenci, amb el somriure, amb la mirada, amb el cor..... Amb el temps que acabat entenent que no sempre he d'agradar a tothom, i que no he de fer cap esforç per caure bé a algú. Que si algú m'ataca, no m'ho prenc com alguna cosa personal. Amb el temps vaig aprenent a ser jo, amb tota la meva dimensió.

Amb el temps..... serà que el temps si existeix? soc aqui, ara, en aquest moment, i el temps passa, i jo segueixo endevant.....

què em depara la vida? només el temps m'ho dirà.

Disculpeu el meu silenci. pregueu-lo com una manera més de comunicar-me. No em trobeu a faltar, soc aquí malgrat el meu silenci, i malgrat el temps.

7 comentaris:

Poeta per un dia ha dit...

Ben retornada... tornes amb moltes reflexions interessants... Jo també gaudeixo de la lentitud de la vida en un món de bojos i de la contemplació de la bellesa a les petites coses (fins i tot a les coses lletges, però qui és que defineix els cànons estètics?)... Potser mai havia mirat les muntanyes del voltant de Solsona amb els ulls que les veig ara, ni les vies rovellades del tren, ni la forma d'uns núvols, ni els ulls blaus d'un gos.... de ben segur això és el nom d'alguna síndrome... ;p

molts petonets!!! (i el silenci comunica, però actualitza més sovint, que val la pena el que expliques)

Lupe ha dit...

Ai, qué coses més boniques dius. CARAM.

Vaig arribar al teu bloc de cassualitat i em va agradar tant que fins i tot vaig posar el mateix fons verd al meu bloc:
http://lupecatala.blogspot.com/

M'agraden molt les coses que dius en els teus sospirs. Conecta molt amb el que jo pense.

Un abraç.

Lupe ha dit...

He llegit la història que vas escriure el nadal de l'any passat.

Et felicite, m'ha agradat molt.

Per cert vaig a posar en el meu bloc un enllaç al teu.

Petonets.

La dama del Nord ha dit...

gràcies Lupe. jo tan aviat tingui un moment posaré el teu. Com ja veus, ultimament no escric gaire al bloc, i es que no tinc massa temps. a veure si tinc temps aquestes vacances de nadal i ho poso tot al dia.

Molts petonets

goooooood girl ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Jordana Yontney ha dit...

Jo només em trobo a l'inici de tot això que expresses.... . Esper poder arribar fins al final ara de moment només en veig prims feixos de llum del que podria ser.

Tu ho has dit el temps....i quant de temps haurem perdut en la nostra vida pasturant en una prada on l'herba se'ns feia transparent, sense sabor, fins que la llum amb l'ajuda del temps la va re dibuixant, posant-lo color i sabor. En el fons el temps existeix...és només que en comptes de córrer davant d'ell hem de seure i deixar-lo fer no?

M'ha agradat descubrir els teus textos.

Salut i fins aviat!!

Aps i Bon Nadal i feliç any nou!! jejeeje desitjat amb temps... .

La dama del Nord ha dit...

Hola Jordana. Gràcies pels teus comentaris.
jo no crec en el temps perdut. Cada pas que dones a la teva vida et porta a un altre lloc. de vegades et dona la sensació que perds el temps, pero, es nomes una transició cap al creixement persona. Que n'opines?
molts petons