Després d'un llarg silenci...

Després d'un llarg silenci, potser hi ha molt a dir, o potser no hi ha res a dir, segons com es miri.... la vida és com una espiral que volta en torn a un punt, i al final t'adones que en realitat, el temps només existeix en una dimensió més bàsica. En altres dimensions, senzillament no existeix.... en la realitat que ens envolta, definitivament, no.

El temps em torna positiva, això si que ho he notat. Cada cop més optimista, i cada cop mes....tranquil.la, malgrat la bogeria de món que ens envolta. Aprendre a viure lentament voltat d'un món accelerat, no és cosa fàcil, i aconsegui-ho es pot convertir en una virtut.

El temps em torna també, més generosa amb mi mateixa, en temps de crisi, i em permet gaudir de situacions i fets, que en una altre època amb més diners que ara, no m'hauria pogut permetre. He aprés que ser pobre i viure com si fossis ric, es mot millor que ser ric i viure com si fossis pobre. He aprés que només em falta allò que em privo.

Amb el temps he aprés a estimar a qui s'ho mereix, i a no entregar el teu cor a qui no el sap apreciar... He aprés a apartar-me de la gent que no sap cuidar-me com si fos una delicada ponzella. He aprés a enamorar-me de la vida, i de la bellesa que es pot apreciar al teu voltant... que t'alimenta el sentit, i els engrandeix.

Amb el temps he aprés a entendre al que pateix, sense que això en faci patir a mi. Ni implicar-me en la vida dels demés com si fos la meva. A ser responsable dels meus actes i acceptar que cadascú és responsable dels seus. Que tothom pot triar, sota el meu punt de vista, equivocar-se, i que jo ho he de respectar i permetre que la persona aprengui la lliçó que li toca, i estar al costat discretament, per si acàs em necessita....

Amb el temps he aprés a expressar, el que em passa, el que sento, el que soc. A expressar amb la veu, o amb el silenci, amb el somriure, amb la mirada, amb el cor..... Amb el temps que acabat entenent que no sempre he d'agradar a tothom, i que no he de fer cap esforç per caure bé a algú. Que si algú m'ataca, no m'ho prenc com alguna cosa personal. Amb el temps vaig aprenent a ser jo, amb tota la meva dimensió.

Amb el temps..... serà que el temps si existeix? soc aqui, ara, en aquest moment, i el temps passa, i jo segueixo endevant.....

què em depara la vida? només el temps m'ho dirà.

Disculpeu el meu silenci. pregueu-lo com una manera més de comunicar-me. No em trobeu a faltar, soc aquí malgrat el meu silenci, i malgrat el temps.