L'estel

Soc un estel, un estel brillant i màgic i sempre he viscut al cel.

Surto quan no hi ha el sol, i omplo el cel de bellesa juntament amb els meus companys. La gent em mira i demana desitjos. I jo, els somric amb un destell....

Soc un estel feliç..... o gairebé feliç....

Visc en una immensitat incalculable, però la meva vida és rutinària, i voldria conéixer altres indrets i altres companys... I això no vol dir que no m'estimi als que m'envolten, però... senzillament vull més... voldria més.

Com ho faig per sortir d'aqui? baixo?, pujo?, amunt? avall?

Veig el planeta Sirion que em crida! Podria ser un bon començament...

Me'n vaig fugaçment cap a Sirion i entro dins el planeta... Com que soc un estel màgic em converteixo en la llum que trenca la foscor absoluta de la nit. Soc com un fanal.

De sobte sento que una criatura estranya s'apropa cap a mi atret per la llum. Són moltes, moltes criatures fosques que caminen en la foscor, La meva llum els enlluerna de tal manera que gairebé es senten molestos. Els somric i el meu destell els aclapara....

Això no pot ser-diu un d'ells- qui es aquest intrús que perturba la nostra tranquilitat?

No ho se-diu un altre- però no m'agrada gens la sensació que em dona. Estarem tots d'acord que em de fer alguna cosa, oi? Tant bé com estavem, no podem accepatar que vingui algú a robar la nostra foscor!

No entenc el que passa! No se que fer, com explicar que jo no vull perturbar la pau de ningú, sinó el que vull es donar llum, fer mes vius els colors, aportar una nova dimensió en un mon de tenebres... que malgrat sigui un desconegut, no m'han de tenir por, no he vingut a robar res, sinó a aportar una nova harmonia amb la meva presència!

Però son molts contra mi, i no se com me'n sortiré.

Em de mirar la manera de tapar-lo, d'anul.larlo. Potser si li posem una tela per sobre la llum ja no es veurà-va dir un d'ells.

I em posen una tela molt topida al damunt perque la llum no es vegi i deixi de molestar. Jo resto trist arraconat i humiliat. No comprenc que els he fet a aquestes criatures, perque m'odien tant?

Però al cab d'uns dies la tela es desgasta i la llum torna a sortir, amb prou força per tornar a aixecar la ira de les criatures.

Em treuen le tela i veuen que he crescut, que soc més potent i lluminós i ells se senten més petits al meu costat. Això enfada encara més a les criatures, que comencen a tirar boles de fang i pedres per destruir-me a mi i a la meva llum.

I jo patia i patia. El meu sofriment era inesgotable i em sentia cada cop pitjor. Estava desanimat, deprimit, i només tenia la meva llum per defensar-se, pero ja no tenia ni esma per plorar de ràbia i d'impotencia. Anyorava el cel, on malgrat la monotonia, era feliç. Però jo havia triat el canvi i ara havia de suportar les conseqüències.

Al dia següent em sentia brut i ferit, però.... era més gran i la llum era encara més potent. De sobte s'apropà una de les criatures tímidament cap a mi...

No ploris, estel- em deia- El que els passa es que et tenen por, i per això volen acabar amb tu.

Por, per què?-ploriquejava - jo no els vull fer mal, només vull aportar una mica de llum.

Son éssers molt limitats-contestà la criatura-i en el fons et tenen enveja, perque tu tens el que ells desitgen, que es la llum, i tenen por d'ensenyar la seva debilitat al món... per això t'ataquen.

I que puc fer?-implorava-jo no puc seguir així! ja no tinc forces, estic deprimit, desanimat, i em sento molt i molt sol.

Si que pots, hi ho has de fer. I no estàs sol. Has de creixer més i més i fer la teva llum més forta i més bella, de tal manera que il.lumini tot el planeta i ja ningú pugui viure sense la teva llum. Sempre hi haurà a qui li fas nosa, pero són una minoria, i per culpa d'una minoria, no es just que es quedi tot el planeta sense la teva llum, així que... Persisteix, i creix, i sigues cada cop més fort. Pensa que mai la foscor, per molt fosca que sigui, podrà vèncer un destell de llum.

De sobte em vaig sentir més animat. Vaig recuperar el somriure i la meva llum era cada vegada mes forta. Cada cop més criatures plantaven la casa al meu costat per aprofitar la meva llum i la meva calor, i em contemplaven amb un somriure.
I vaig esdenir cada cop més gran i més gran, i em vaig tornar invencible, i la font d'energia més inesgotable i extraordinària que existia en el planeta. Em vaig alçar al cel i vaig buscar el meu lloc, i de sobte, vaig ser el dia, allà on la seva llum queia. Els habitants del planeta m'anomenaren "Sol" i m'adoraren fins la resta dels seus dies.

Soc el sol!