Hi havia una vegada... un somni... que caminava i caminava pel món buscant una persona en la qual albergar-se, en la qual instalar-se per engrandir els seus sentits i els deus desitjos...

Malgrat les bones intencions del somni de donar felicitat a una persona, no la trobava, i per mes que buscava i buscava , cada dia es tornava més complicat. Ell només volia donar esperança a algú que es mereixés somniar alguna cosa gran i perseguir-la, realitzar-la...Era un somni de felicitat, abundància, amor....amor infinit, incondicional...Com era possible que no trobés a ningú que estés preparat amb totes les seves forces somniar amb aquests desitjos?

Un dia, deprés de molt i molt buscar, va trovar un noi, un noi que podria ser un bon candidat, encara que no era l'ideal... però despres de la desesperació que sentia el somni, va decidir finalment envair la seva ment, i potser així descobriria per què era tant difícil trobar algú que pogues somniar en una cosa gran.

El noi, no tant noi, estava assegut davant del mar, amb un aire de desesperança dins seu. Havia perdut la feina, l'havia deixat la seva dona, i malgrat tenia al seu voltant molta gent que l'estimava, es sentia trist, melancòlic, amb un aire d'indignació per la situació que l'envoltava. Estava pensatiu... pensava qué podia fer per millorar la seva vida, per millorar el seu entorn, per crear prosperitat. Es demanava com havia arrivat a aquella situació, i malgrat no es sentia infeliç, no volia seguir girant en aquell cercle viciós en el que havia quedat atrapat no sabia com.

De sobte, es va sentir envait per una onada sorprenent de pensaments. Les ones del mar, trencaven frenéticament sobre les roques i de cop, ell somrigué.... somreia i no sabia per què. Va començar a imaginar-se a ell mateix en una situació que mai abans s'havia imaginat... visquent en una casa completament diferent a les que sempre havia viscut, treballant en una feina que no tenia res a veure amb el que ell havia fet sempre, i enamorat d'una noia amb un cor molt gran però amb un físic que a ell mai l'hauria atret...

No sabia d'on venien aquells pensaments però li agradaven, es sentia bé, i va seguir somniant en coses tant desconcertants per ell que gairebé el divertien....per un moment va oblidar la seva situació, la seva tristesa, la seva melancolia....

Mentrestant, el somni, dins ell, es topa amb la seva ment...

-Què fas tu aqui? què no veus que m'estàs confonent?

-El somni li digué:-Bones, espero no molestar, només buscava algú que pogués ser un bon candidat a somniar alguna cosa gran i perseguir el seu somni, i malgrat tu no ets la persona ideal, ets el més assemblat al  perfil que buscava....

-Bé, agraeixo que m'hagis triat per aquesta fita tant important, però no crec jo sigui un bon candidat. Malgrat soc una bona persona i tinc molta gent que m'estima, no em sento amb el dret de perseguir una fita tant important a la meva vida. No soc prou bon professional per tenir una gran feina... no soc capaç d'atreure l'abundància per tenir una gran casa, i no soc prou bo per tenir una dona al meu costat amb un cor tant gran... en definitiva no valgo prou per perseguir aquest somnis que em vols inculcar amb la teva presència.

-I per què penses tot això?-li demanà el somni

-Perque es veritat, perque fa temps que ho se, sempre ha estat així... que més vols que et digui? Em sento còmode dins el meu petit mon, i no em puc permetre somniar amb coses que mai aconseguiré...

El noi es sentia inquiet, alterat... amb una barreja de sentiments indescriptible....per una banda volia seguir somniant, i per l'altra, es sentia bloquejat....

-Sento que siguis una ment tant rígida, i que no puguis somniar més enllà..però jo estic aqui per ajudar-te, potser per això t'he triat.... d'on et venen aquestes creences?

-Les he tingut sempre, ja t'ho he dit, no tinc ni idea d'on venen, pero és així... no hi puc fer més... i no cal que m'ajudis, perque no vull canviar res.

El noi feia temps que volia canviar moltes coses de la seva vida i no ho aconseguia. Era com si alguna cosa li anés en contra i inconscientment allunyés de la seva vida les situacions desitjades.

Però aquells somnis que tenia eren completament diferents i encara que sentia un fornigueix al cos, sabia que alguna cosa estava passant dins seu.

-No vols canviar res? com es possible que vulguis viure amb aquest aire de tristesa i melancolia amb el que vius? jo t'estic oferint uns somnis grans, perque puguis tenir una existència gran, estic segur que tu vols somniar i complir els aquest somnis.

-potser si que estic trist i melancòlic, però aquest estat es natural en mi... Que puc fer més? m'incomoda la teva presencia...

Al noi li esclatà una llàgrima, volia amb totes les seves forces seguir somniant! volia callar la veu que l'atormentava continuament... volia ser lliure...

De cop i volta, sentí una necessitat imperiosa de treure's la roba, de quedar-se nu davant el mar, davant el mon... Es posà dret i així ho va fer... somreia... va començar a córrer cap al mar i es llençà a l'aigua, va sentir  la seva frescor.... de cop i volta, era l'amo del mar, l'amo del seu mon!

Hi havia una vegada...una ment rígida... que caminava i caminava pel món buscant una persona en la qual albergar-se, en la qual instalar-se .... perque es sentia sola, desamparada....

Estic viva

Sentir que estic viva es el màxim plaer, font que avui m'inspira
inesgotable recurs de la meva existencia que em desboca els sentiments,
que em produeix sensacions de batec constant, de folia interna
sensacions on la passió escreix mon esperit bulnerable.

Estic viva, no hi ha dubte, hi ha vida en el meu cor, en els meus pensaments imparables
tristesa, alegria, revolució i calma, tot te cabuda, en un cor ple d'ànsies
incontrolable torbellí que roda i roda fins l'infinit, i fer de la vida
un cercle de passions on la bellesa prengui un sentit.

Així em sento, com definir-ho? donant voltes i voltes a voltant de no se què
retornant sempre al mateix lloc on mai més voldria ser
Estic viva, ho sé, perque sento que l'ànima m'esclata
sento que el cor s'esbatana, sento que sento molt el que passa i el que no passa.

I si de sentir es tracta, sento que les rigideses de la meva ment canviant es manifesten
de forma superflua, però el rerafons es sovint la tristesa, la mancança
l'alegria de saber que no hi ha res infinit ni etern, i agraïda de ser qui soc malgrat aquests sentiments
agraïda de tenir el que tinc i desijar ser humana per seguir-me equivocant i per seguir rectificant.

Acabo de recordar....

Acabo de recordar...que tinc un bloc... o tenia un bloc.... Ja em val.. tenir el refugi dels meus pensaments i les meves emocions abandonat tant de temps....No se que te d'especial el dia d'avui, pero he recordat que tinc....un espai on em puc manifestar lliurement, que no és poca cosa.

I què explico jo ara? 4 anys de silenci, potser podria començar per alguna cosa senzilla, que no impliqués grans reflexions. Com ara la joia que em suposa contemplar un paissatge, escoltar una bona música, olorar una flor....

Però crec que per una primera entrada al meu bloc després de tant de temps, puc ser una mica més original. Els que fa temps que em seguieu, sabeu que m'agraden els somnis..... i l'altre dia, mentre  el mediterrani trencava la seva cresta als meus peus, en vaig tenir un molt especial...bé... més que un somni va ser una visualtizació profunda que em va deixar totalment pensativa.

Vaig començar la meditació imaginant que cada gota del mediterrani contenia tot l'amor universal, i aquest amor entrava per cadascun dels poros de la meva pell, i innundava cadascuna de les meves cel.lules amb tot aquest amor inacabable.... després imaginava que cada gota representava el màxim exponent de l'abundancia, i un altre cop tota aquesta abundància entrava a cadascuna de les meves cel.lules... i aixi successivament.....Bé reconec que això no te molt mèrit perque ho vaig llegir uns dies abans en un llibre i ho estava posant en pràctica... però el que me va venir després va ser lo sorprenent, perque va ser un somni llucid

No se com, em vaig veure enmig d'un cercle bestida de blanc. El cercle eren tots els homes del mon bestits de marró. Tots em miraven amb un somriure i amb l'amor universal reflexat als seus ulls....Jo els contemplava amb calma, un a un, rebent aquest somnriure, absorvint el seu amor....Sentia que la meva bellesa creixia cada cop que creuava la mirada amb cadascun d'ells.....La font era inacabable, i jo no parava de beure i beure fins emboratxarme de tanta bellesa....

De cop i volta un dels homes va donar un pas endevant. Jo me'l mirava i mirava fins que el vaig reconeixer... era el primer home que tinc record que vaig estimar... de cop ens vam mirar als ulls i ens vam abraçar... un abraç efusiu, entranyable,....ple d'amor, estimació.... Molt especial.

De cop i volta més homes van donar un pas endevant i jo els vaig reconeixer un a un... tots els homes que he estimat en aquesta vida, uns més que a d'altres, però allà estaven tots! disposats a donar-me aquest abraç tant necessari, aquell que hauria agrait en un moment donat de la meva vida, aquell somriure que m'hagués estalviat la gran caiguda a l'abisme de la desesperació i la solitut...

Un per un, abraços alegries, llàgrimés...perdó....perdó incondicional.

Quan van haver passat tots, van apareixer al cercle totes les dones i homes que han estat grans amigues i amics....alguns encara ho son i d'altres estem distanciats, però també rebo aquest amor per part d'ells. Ens abracem tots com una pinya.... Quin moment més màgic, i memorable.

De cop i volta apareixen els meus parés, els meus germans, els meus avis, tiets, cosins i també fem una gran pinya. De cop i volta em trobo envoltada de tota la gent que m'estimo i m'he estimat. Tots units per un abraç incondicional, i com a espectadors, totes les persones que entraran en la meva vida a partir d'ara. També s'uneixen a l'abraç universal.

Em sento plena d'amor, plena de vida, plena d'esperança... plena de felicitat......

De cop i volta, al fons veig una persona...un home sol que contempla tota l'escena....

ETS TU?  siiiiii...ETS TU!

L'estel

Soc un estel, un estel brillant i màgic i sempre he viscut al cel.

Surto quan no hi ha el sol, i omplo el cel de bellesa juntament amb els meus companys. La gent em mira i demana desitjos. I jo, els somric amb un destell....

Soc un estel feliç..... o gairebé feliç....

Visc en una immensitat incalculable, però la meva vida és rutinària, i voldria conéixer altres indrets i altres companys... I això no vol dir que no m'estimi als que m'envolten, però... senzillament vull més... voldria més.

Com ho faig per sortir d'aqui? baixo?, pujo?, amunt? avall?

Veig el planeta Sirion que em crida! Podria ser un bon començament...

Me'n vaig fugaçment cap a Sirion i entro dins el planeta... Com que soc un estel màgic em converteixo en la llum que trenca la foscor absoluta de la nit. Soc com un fanal.

De sobte sento que una criatura estranya s'apropa cap a mi atret per la llum. Són moltes, moltes criatures fosques que caminen en la foscor, La meva llum els enlluerna de tal manera que gairebé es senten molestos. Els somric i el meu destell els aclapara....

Això no pot ser-diu un d'ells- qui es aquest intrús que perturba la nostra tranquilitat?

No ho se-diu un altre- però no m'agrada gens la sensació que em dona. Estarem tots d'acord que em de fer alguna cosa, oi? Tant bé com estavem, no podem accepatar que vingui algú a robar la nostra foscor!

No entenc el que passa! No se que fer, com explicar que jo no vull perturbar la pau de ningú, sinó el que vull es donar llum, fer mes vius els colors, aportar una nova dimensió en un mon de tenebres... que malgrat sigui un desconegut, no m'han de tenir por, no he vingut a robar res, sinó a aportar una nova harmonia amb la meva presència!

Però son molts contra mi, i no se com me'n sortiré.

Em de mirar la manera de tapar-lo, d'anul.larlo. Potser si li posem una tela per sobre la llum ja no es veurà-va dir un d'ells.

I em posen una tela molt topida al damunt perque la llum no es vegi i deixi de molestar. Jo resto trist arraconat i humiliat. No comprenc que els he fet a aquestes criatures, perque m'odien tant?

Però al cab d'uns dies la tela es desgasta i la llum torna a sortir, amb prou força per tornar a aixecar la ira de les criatures.

Em treuen le tela i veuen que he crescut, que soc més potent i lluminós i ells se senten més petits al meu costat. Això enfada encara més a les criatures, que comencen a tirar boles de fang i pedres per destruir-me a mi i a la meva llum.

I jo patia i patia. El meu sofriment era inesgotable i em sentia cada cop pitjor. Estava desanimat, deprimit, i només tenia la meva llum per defensar-se, pero ja no tenia ni esma per plorar de ràbia i d'impotencia. Anyorava el cel, on malgrat la monotonia, era feliç. Però jo havia triat el canvi i ara havia de suportar les conseqüències.

Al dia següent em sentia brut i ferit, però.... era més gran i la llum era encara més potent. De sobte s'apropà una de les criatures tímidament cap a mi...

No ploris, estel- em deia- El que els passa es que et tenen por, i per això volen acabar amb tu.

Por, per què?-ploriquejava - jo no els vull fer mal, només vull aportar una mica de llum.

Son éssers molt limitats-contestà la criatura-i en el fons et tenen enveja, perque tu tens el que ells desitgen, que es la llum, i tenen por d'ensenyar la seva debilitat al món... per això t'ataquen.

I que puc fer?-implorava-jo no puc seguir així! ja no tinc forces, estic deprimit, desanimat, i em sento molt i molt sol.

Si que pots, hi ho has de fer. I no estàs sol. Has de creixer més i més i fer la teva llum més forta i més bella, de tal manera que il.lumini tot el planeta i ja ningú pugui viure sense la teva llum. Sempre hi haurà a qui li fas nosa, pero són una minoria, i per culpa d'una minoria, no es just que es quedi tot el planeta sense la teva llum, així que... Persisteix, i creix, i sigues cada cop més fort. Pensa que mai la foscor, per molt fosca que sigui, podrà vèncer un destell de llum.

De sobte em vaig sentir més animat. Vaig recuperar el somriure i la meva llum era cada vegada mes forta. Cada cop més criatures plantaven la casa al meu costat per aprofitar la meva llum i la meva calor, i em contemplaven amb un somriure.
I vaig esdenir cada cop més gran i més gran, i em vaig tornar invencible, i la font d'energia més inesgotable i extraordinària que existia en el planeta. Em vaig alçar al cel i vaig buscar el meu lloc, i de sobte, vaig ser el dia, allà on la seva llum queia. Els habitants del planeta m'anomenaren "Sol" i m'adoraren fins la resta dels seus dies.

Soc el sol!

És temps de reflexió

Es temps de comdemna, pensava la noia mentre mirava per la finestra. Tot ha canviat d'un dia per l'altre, i encara no sap com ha pogut quedar exclosa del món en que ella es sentia algú d'especial.

Fins ara la vida era més suportable, pero ara.... ara veient la dolçor que l'envolta, sent més l'amargura de la mancança... la desesperació del no ser.... ....

I tot ha estat de sobte, d'un dia per l'altre... i ara que se suposa que ha de fer?, quin es el següent pas?, on trobará el seu lloc?...

Els dubtes l'embriaguen, la rabia l'embriaga... per què jo?... per que jo no...?

Haver de somriure amb alegria, l'alegria dels altres.... haver de suportar escoltar el que tothom té i que a ella li manca.....

S'obre un nou horitzó? una nova esperança? On la porta aquesta espiral d'energia? cap amunt? cap a vall? cap a més avall....? cap a més amunt...?

Sorgeixen els dubtes, la implacable solitut d'un dia més i més.... on anirà? que farà?

La vida l'espera, la vida la somriu tímidament de reüll... Ella vol....Ella ho vol... Que passa? per què no arriva?

Esperar eternament.... el temps passa, i tot es belluga però res es mou. segueix al mateix lloc.... la sensació es estàtica... tot canvia però el sentiment és el mateix....

Els sentiments.....

Com trencar aquest cercle? com sortir-s'en? Ella sent que està atrapada!...la tristesa...el desitg...l'anyorança... Ella vol sortir!..... Ella vol sortir?

On és la resposta? dins ella? fora d'ella? hi ha resposta? on es la porta que es tanca?

I mira per la finestra... ja no li queda esma ni per entendre... només queden els somnis.... que s'esvaeixen.... que es perden entre tanta confusió....

La vida la somriu, ella no ho veu, però el gran dia s'apropa cada cop més per agafar-la desprevinguda... per agafarla nua.... per convertir les seves llàgrimes en una pluja d'estels....

Perque malgrat tot a ella també li arriva, amb molta força, amb molta més força de la que mai hagues pogut somniar... Com un huracà que s'emporta les tristeses... com un torbellí que envelleig els pensaments.

Ja arriva,....ja es aquí...., ellà encara no ho veu, però el seu semblant canvia. No sap com reaccionar... té al.legria....té por de perdre-ho....la noia riu, somriu.... la felicitat l'aclapara, el desampar s'aplatana com si mai hagués existit. El cel esclata, l'univers s'engrandeix....Es col.losal, es implacable, es...

La vida es....maca... Ara ho ha vist malgrat la seva ceguera.... tot ha estat necessari, tot l'ha portat cap a.....

Respira...respira.... la llum brilla més enllà de la seva existència. Somriu...

calma.....calma. I gaudeix.....

Després d'un llarg silenci...

Després d'un llarg silenci, potser hi ha molt a dir, o potser no hi ha res a dir, segons com es miri.... la vida és com una espiral que volta en torn a un punt, i al final t'adones que en realitat, el temps només existeix en una dimensió més bàsica. En altres dimensions, senzillament no existeix.... en la realitat que ens envolta, definitivament, no.

El temps em torna positiva, això si que ho he notat. Cada cop més optimista, i cada cop mes....tranquil.la, malgrat la bogeria de món que ens envolta. Aprendre a viure lentament voltat d'un món accelerat, no és cosa fàcil, i aconsegui-ho es pot convertir en una virtut.

El temps em torna també, més generosa amb mi mateixa, en temps de crisi, i em permet gaudir de situacions i fets, que en una altre època amb més diners que ara, no m'hauria pogut permetre. He aprés que ser pobre i viure com si fossis ric, es mot millor que ser ric i viure com si fossis pobre. He aprés que només em falta allò que em privo.

Amb el temps he aprés a estimar a qui s'ho mereix, i a no entregar el teu cor a qui no el sap apreciar... He aprés a apartar-me de la gent que no sap cuidar-me com si fos una delicada ponzella. He aprés a enamorar-me de la vida, i de la bellesa que es pot apreciar al teu voltant... que t'alimenta el sentit, i els engrandeix.

Amb el temps he aprés a entendre al que pateix, sense que això en faci patir a mi. Ni implicar-me en la vida dels demés com si fos la meva. A ser responsable dels meus actes i acceptar que cadascú és responsable dels seus. Que tothom pot triar, sota el meu punt de vista, equivocar-se, i que jo ho he de respectar i permetre que la persona aprengui la lliçó que li toca, i estar al costat discretament, per si acàs em necessita....

Amb el temps he aprés a expressar, el que em passa, el que sento, el que soc. A expressar amb la veu, o amb el silenci, amb el somriure, amb la mirada, amb el cor..... Amb el temps que acabat entenent que no sempre he d'agradar a tothom, i que no he de fer cap esforç per caure bé a algú. Que si algú m'ataca, no m'ho prenc com alguna cosa personal. Amb el temps vaig aprenent a ser jo, amb tota la meva dimensió.

Amb el temps..... serà que el temps si existeix? soc aqui, ara, en aquest moment, i el temps passa, i jo segueixo endevant.....

què em depara la vida? només el temps m'ho dirà.

Disculpeu el meu silenci. pregueu-lo com una manera més de comunicar-me. No em trobeu a faltar, soc aquí malgrat el meu silenci, i malgrat el temps.

Bellesa amb la sorra